 |
| La Casa nadiua de Pau Casals abans de 1927. Fons: Fundació Pau Casals |
PARES
Carles
Casals i Riba (Barcelona, 1852 - Bonastre, 1908) havia nascut a la vila de
Sants. Dotat d’un talent natural per a la música, rebé les primeres lliçons de
la seva tieta Antònia, que tocava el piano; però aviat se li buscà un professor
de certa anomenada.
Pere
Simó Vilella, conegut com “Peret Barber” tocava la guitarra i feia de barber al
Vendrell. Ell fou qui va comunicar a Carles Casals que l’orgue barroc de l’església
necessitava ser reparat. Amb aquesta voluntat, Carles Casals va arribar al
Vendrell. L’organista de la vila, Fernando Rubió, havia mort el 1872 i Carles
Casals en fou el successor.
En aquella
època, l’església tenia molta importància en la vida dels pobles; totes les
festes s’hi celebraven amb gran solemnitat. L’orgue i el cor de l’església
contribuïen a donar-hi relleu.
L’organista
havia d’exercir de mestre d’orgue de la parròquia, de director de l’orquestra i
de mestre de música i nota, i havia de tocar l’orgue tots els diumenges, festes
i vots de poble. El seu entusiasme per la música era tal que va aconseguir
transmetre’l a la comunitat i causà gran influència en el desenvolupament de la
vida artística del Vendrell.
Carles
Casals tenia un quintet musical format per Evaristo Julivert Calbó, Pere Simó
Vilella (Peret Barber), Gil Boixadós
i Joanet Vidal Socias. Per guanyar-se la vida, també tocava el piano a les
societats Casino Circo i al Círculo Moral- Instructivo. Va regentar un cafè al
carrer del Sol -actual carrer dels cafès- entre 1879 i 1881, segons consta en
el llibre de contribucions industrials a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès.
Segons
la biografia d’Albert E. Kahn, Pau
Casals deia que el seu pare “a casa tenia un taller, una habitació que mantenia
rigorosament tancada, dins la qual acostumava a passar moltes hores. Construïa
tota mena d’objectes amb fusta i altres
materials. Era un veritable artesà. Una vegada em va fer una bicicleta. També
va construir un rellotge de fusta; encara el guardo a la casa de Sant Salvador
[...]. Era molt pulcre treballant, un perfeccionista, i era també un home molt
pacient; patia d’asma i mai no vaig sentir-lo queixar-se”.
Pilar
Úrsula Defilló i Amiguet (Mayagüez, Puerto Rico, 1853 - el Vendrell, 1931) era
la setena filla de la familia Defilló. La mare, Raimunda Amiguet Ferrer (el
Vendrell, 1816 - el Vendrell, 1871), era filla del mestre de primeres lletres
Josep Amiguet i d’Agnès Ferrer, ambdós de l’Arboç.
Raimunda
és casà el 1836 amb Josep Defilló Tusquellas, rellotger de professió, nascut a
Barcelona. El matrimoni marxà primer a Cuba i retornarà a Catalunya al cap de
poc temps. Cap al 1848, aproximadament, marxà cap Amèrica el matrimoni amb cinc
fills; aquesta vegada s’instal·laren a la ciutat de Mayagüez, Puerto Rico. Allí
van establir un negoci de rellotgeria i una merceria; a més, eren propietaris
de terres i d’un habitatge. Josep Defilló morí el 1859 a Mayagüez. Uns anys
més tard, Raimunda Amiguet i els seus dos fills petits, Pilar i Fernando, tornaren
a Catalunya i s’instal·laren al Vendrell, a casa de la seva germana Francisca
Amiguet, estanquera, que vivia a la plaça Vella, número 7.
Pilar
va estudiar a les Escolàpies i va començar a rebre lliçons de piano del jove
organista de l’església. Carles i Pilar es van casar el 16 de juliol de 1874 a la parròquia de Santa
Maria de Sants (Barcelona), i van llogar la casa del carrer de Santa Anna, 4,
per anar-hi a viure.
En
aquesta casa van néixer els tres primers fills de la família, dels quals només sobrevisqué
en Pau. El matrimoni va viure en altres cases del Vendrell i el 1889 marxaven a
viure a Barcelona. Carles i Pilar van tenir onze fills, dels quals només en
sobrevisqueren tres.
 |
| Pilar Defilló Amiguet Fons: Fundació Pau Casals |
 |
| Carles Casals i Riba Fons: Fundació Pau Casals |
HOMENATGE DE 1927
La casa
ha estat protagonista en diverses ocasions al llarg de la història. Una de les
vegades que va comptar amb la presència de Pau Casals va ser el 10 de juliol de
1927, quan els músics de l’Orquestra Pau Casals van organitzar un homenatge,
juntament amb l’Ajuntament, amb tot un seguit d’actes a la vila.
A més
de ser designat fill predilecte del Vendrell, Pau Casals va destapar la placa
commemorativa que s’havia col·locat a la façana de la casa del carrer de Santa
Anna, on hi ha escrit:
Casa nadiua de Pau Casals
glòria del món musical
Homenatge de Catalunya: Any 1927
 |
| Pau Casals destapant la placa Fons: Fundació Pau Casals |
Pau
Casals estava constantment informat de tot el que s’estava preparant per a l’homenatge,
com es dedueix d’aquesta carta que Joaquim Pena, secretari del Patronat de
l’orquestra, va enviar a Pau Casals, que es trobava a París, el 28 de juny 1927
“Molt estimat amic, res de particular hi ha hagut des de
que és fora, llevat de l’organització de l’homenatge que segueixo activament.
La làpida de la seva casa i del carrer estaran totes a punt, la primera
dibuixada per en Junyent. L’enquadernació de l’àlbum avança també i faran els
possibles per tenir-lo aquell dia, encara que no és segur. El tren especial
està ja concedit i del dinar se n’encarrega el Ritz d’aquí, únic que s’ha vist amb
pit de fer-ho, després de múltiples negociacions amb altres. El concert imposen
que sigui al Tívoli, tant l’Ajuntament com la Junta de l’Exposició. Diumenge que ve tornarem al
Vendrell per acabar de lligar bé tots els caps.
És qüestió de que vagi pensant en el programa, que’ns
demanen també amb insistència [...].
Davant la casa, la coral de La Lira , dirigida per Joan Ivern,
va interpretar dues cançons: Maig i Juny,
amb lletra d'Apel·les Mestre i música de Pau Casals, que formen part dels Mesos
que Casals va compondre per a la societat coral La Lira.
A la
tarda, ja a dins de la sala del Tívoli, abans de començar el concert, Pau
Casals, molt emocionat, es va aixecar a parlar.
“Us volia parlar, sobretot, del meu pare i del meu poble. Carner ho acaba
de fer meravellosament i per tant no hi insistiré. Aquest homenatge no em
correspon, no el considero per a mi sol.
Carner, com Vidal Salvó, al cantar les glòries del Penedès i la influència
d’ell sobre els seus fills, ha dit implícitament a qui dec les qualitats que
pugui tenir. S’ha d’afegir a aquesta influència d’aquesta bella terra la que
vaig rebre dels que foren els meus mestres i de les persones que em van
aconsellar en els meus primers passos i especialment de la meva mare, que va
ser la primera que va endevinar el que el seu fill podia ser.
Va ser ella, la meva bondadosa mare, qui em va portar a Barcelona a
l’escena musical on vaig tenir els primers mestres, després de la meva mare.
Després em va portar a Madrid, on, gràcies al gran cor del comte Morphy,
secretari de la reina M. Cristina, vaig obtenir el recolzament de S.M. per
ampliar els meus estudis.
A tot això i al meu poble dec la formació de la meva ànima. Si després del
que he dit, queda alguna part de l’homenatge per a mi, us dono per ell les gràcies”.
El 1939, a l’acabament de la Guerra Civil espanyola,
el paleta Josep Fortuny i el marbrista Jaume Prats, quan es van assabentar que
eren prohibits els rètols en català, van pensar que aquesta placa podria ésser
objecte de repressió; la van treure i la van gravar en castellà a l’anvers, i
la van tornar a col·locar. Així, amb aquesta bona idea, la placa es va salvar,
i després de la dictadura de Franco es va restituïr a la posició inicial.
MORT DE PAU CASALS 1973
El 22
d’octubre de 1973, Pau Casals morí a Puerto Rico i el 23 d’octubre s’iniciaven
els contactes entre diferents entitats i la parròquia per tal de retre
homenatge al Mestre.
 |
| Membres de l'Associació Musical Pau Casals, any 1992. D'esquerra a dreta: Lluís Martorell, Albert Pàmies, Salvador Mañé, Amador Mercader, Josep Esteve i Jordi Carbonell. Fons: Associació Musical Pau Casals |
L’Associació
Musical Pau Casals demanà permís a les autoritats del moment i es posà en
contacte amb la família Casals a Sant Salvador. Quatre dies més tard, el
Vendrell celebra una missa funeral al temple parroquial.
Immediatament
la societat vendrellenca es mobilitzà per retre-li homenatge. Un grup de joves
va decidir abandonar les classes de l’Institut i van anar fins a cal Casals per
mirar d’organitzar alguna mena d’acte de reconeixement. Van decidir portar-hi espelmes i flors, que van anar a demanar per les cases que tenien jardí.
D’altres persones “grans” del poble havien tingut la mateixa pensada: els
joves van coincidir al carrer de Santa Anna, entre altres, amb el Salvador Mañé Turdiu, el
Josep Altet i el Jaume Nin, Clavetaire, que
va portar una foto de Casals amb una senyera que els veïns van
col·locar al costat de la placa coronada per un ram de flors. De mica en mica,
la gent anava arribant a fer companyia a aquelles persones que
s’hi havien concentrat. La casa es convertí en el punt de concentració dels
vilatans i a la porta s’hi col·locà un
radiocasset. Dalt del campanar, un equip de música instal·lat
per un dels joves reproduïa El cant dels ocells.
L’any
1973, després d’uns anys de negociació entre l’Ajuntament del Vendrell i la
familia Rigual, propietària de la casa, es féu efectiva la compra de la casa
del carrer Santa Anna.
El 29
de desembre de 1998 es va inaugurar la
Casa nadiua de Pau Casals com a museu, el qual conserva
l’ambient d’una casa de final del segle XIX d’una família humil. A la planta
baixa, es pot seguir tota la infantesa de Pau Casals relacionada amb la vila a
través de fotografies i de dos instruments musicals molt significatius que
marcaren l’inici de la carrera del Mestre: la carbasseta i la gralla. Una
escala arran de la porta estreta de l’entrada condueix als dos pisos que
ocupava la família Casals.
Sabies que... a les parets de la casa hi ha frases dites per Pau Casals?
Una d’elles està situada a la
paret del menjador, al primer pis, on hi ha
reproduïda la frase que el Mestre digué a Josep Esteve i Oliva l’any 1966 a Prada, en l’homenatge
que els vendrellencs li van oferir quan va complir 90 anys.
“Espero tornar un dia a casa,
perquè és allí on vull morir”.
I al terra de les golfes hi ha
escrit:
“Potser
no tornaré a veure Catalunya. Durant anys vaig creure que la llibertat tornaria
a la meva volguda terra abans de la meva mort. Ara ja no n’estic tan segur.
Tornarà, això ho sé, i em sento feliç davant d’aquest pensament. Però hi ha la
tristesa de pensar que potser jo no viuré per veure-ho”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada