La Via Augusta

La Via Augusta és coneguda per ser l’eix vertebrador que comunicava, en sentit nord-sud, la capital de l’imperi romà amb Gades (l’actual Cadis), el punt més septentrional de la península Ibèrica. Aquesta via de comunicació, rep el seu nom de l’emperador August qui va manar reestructurar-la i ampliar-la, però no construir-la. L’emperador va dur a terme una sèrie de reconstruccions i ampliacions d’una via ja existent i que, segons les fonts antigues, rebia el nom de Via Heraclea, en record al camí que l’heroi Hèracles havia fet després de capturar els bous del gegant Gerió.

El que es van trobar els romans en l’arribar a la Península Ibèrica l’any 218, fou l’existència d’una xarxa viària que aprofitava majoritàriament els elements naturals existents, com valls de muntanyes, cursos fluvials o vessants de muntanyes. En territori català, la Via Augusta s’estenia des dels Pirineus fins a Dertosa (actualment Tortosa), utilitzant l’espai que es crea entre dues serralades paral·leles, la Litoral i la Prelitoral, el que coneixem com a Depressió Prelitoral, per crear una via de comunicació que permetés, a més, la comunicació cap a l’interior a través dels elements naturals abans esmentats.

Mapa de la xarxa de camins en època romana
Font: Miquel Vives i Tort

La Via Augusta, construïda per soldats romans, originalment amb una finalitat estratègica i militar, anà prenent paulatinament un paper important, també des de l’àmbit comercial, administratiu o fiscal, i la mantingué al llarg dels anys, ja que encara durant l’Edat Mitjana era emprada com a via de comunicació i, en molts casos, esdevingué part del traçat de l’actual N-340.

     Tram de la Via Augusta al seu pas pel Vendrell

Font: Ajuntament del Vendrell

El tram amb el què comptem al nostre municipi no era el d’una gran via empedrada, ja que aquestes, normalment, es limitaven a l’entrada de les grans ciutats o a llocs on el desnivell o la humitat ho feien necessari. El més freqüent era que la superfície de la via estigués composta de grava, que s’empiconava amb rodets de pedra o troncs de fusta estirats per homes o animals per sobre de la calçada, per aconseguir una superfície compacta i uniforme.

Si anem a les fonts antigues, trobem que l’arquitecte i enginyer, Vitruvi, ens explica que després de projectar una via, era necessari cavar una trinxera. Aquesta havia de comptar amb una amplada d’entre cinc i set metres i una profunditat aproximada d’un metre, dividit en capes que són, per ordre d’inferior a superior, les següents:

• statumen. Capa de grans pedres. En alguns indrets n'hi havia prou amb anar col·locant pedra esmicolada, disposada en capes, encara que en els terrenys massa tous calia posar a cada costat una filera de troncs perquè quedés subjecte al seu lloc.
• rudus. Era una capa de pedres més petites, còdols.
• nucleus. Consistia en una barreja de morter amb restes ceràmiques.
• summum dorsum, o pavimentum és la part superior per on es circulava. Aquesta part podia ser de grava (el més habitual) o bé de lloses planes.

Il·lustració amb les capes d'una calçada.
Font: artifexbalear.org

A més, les calçades romanes acostumaven a tenir un pendent cap al costat perquè l’aigua de la pluja no es quedés entollada a la superfície. Aquest pendent acabava en una rasa (fossa) per on s’evacuava l’aigua.

Actualment, podem observar la traça del camí perfectament des del Pont de França i el carrer de la Cristina Baixa fins a arribar al Camí Ral. Allà, recentment, es va desfigurar i destruir el camí amb la creació dels Bulevards, però, passats aquests, es torna a reprendre i és on les marques d’empedrat al terra i del mil·liari són més impactants. Comença aquí una ruta de quasi 2 quilòmetres a través del que es considera una de les traces més ben conservades de l’antiga Via Augusta.