divendres, 29 de maig del 2020

La Fundació Fenosa obrirà el 10 de juny

La Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell tornarà a obrir les portes al públic el proper 10 de juny. Ho farà aquesta data per recordar que el 10 de juny de 1944 les tropes nazis varen provocar a la localitat d’Oradour-sur-Glane una massacre amb 642 persones assassinades, 19 de les quals eren republicans espanyols.

El 28 de març d’aquest 2020 s’havia d’haver fet la inauguració de la mostra dedicada a la història del Monument, que va ser encomanat llavors a Apel·les Fenosa, amb la presència de familiars de les víctimes i de les autoritats vinculades a les poblacions d’origen de les víctimes.


En aquests mesos de l’estat d’alarma, l’exposició ha estat viva i activa, i la Fundació ha contactat amb els centres de memòria, historiadors i periodistes, per difondre la identitat de cadascuna de les víctimes republicanes. Aquesta divulgació ha obtingut un gran ressò a l’Aragó, a Múrcia i a Catalunya, amb articles i recerques vinculades a les localitats de Saragossa, Alcañiz, El Esparragal, Sabadell, i Vilalba dels Arcs, d’on eren aquestes famílies assassinades.


Mentre tant, a més del llibre dedicat a la mostra escrit pel professor de la Sorbonne, Bertrand Tillier, ha aparegut un nou llibre, “Recuerda”, de l’historiador David Ferrer Revull, que escriu una a una la història personal de les 19 víctimes.

L’exposició “El Vendrell, l’època daurada” homenatjarà el dibuixant i il·lustrador Lluís Juste de Nin

Juste de Nin col.laborava activament en la preparació d’aquesta mostra que es preveu inaugurar al Palau Robert a finals de juliol emmarcada en els actes d’El Vendrell, Capital de la Cultura Catalana 2020
El Palau Robert retrà homenatge al dibuixant, il.lustrador i ninotaire Lluís Juste de Nin, mort ahir 21 de maig, en l’exposició “El Vendrell , l’època daurada”, que es preveu inaugurar al centre barceloní a finals de juliol.
Precisament, Juste de Nin col.laborava activament en la preparació de l’exposició “El Vendrell, l’època daurada”, que organitzen la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda i l’Ajuntament del Vendrell, amb motiu de la Capital de la Cultura Catalana El Vendrell 2020.
En concret, el dibuixant treballava amb el vendrellenc Ernest Benito en la part de l’exposició dedicada al periodista, traductor, sindicalista i dirigent el POUM Andreu Nin, amb el qual compartia nom i parentesc. Juste de Nin va escriure la novel.la gràfica “Andreu Nin, seguint les teves passes”, una defensa del llegat d’Andreu Nin, fruit d’una investigació en la bibliografia disponible sobre el personatge i també de converses amb nombrosos testimonis. Aquesta novel.la es va presentar al Museu Deu del Vendrell el 27 de maig del 2016 amb la presència de l’autor.
També va dibuixar el llibre “Els Nin. Memòries a llapis d'una família catalana”. Apassionat per la nissaga familiar dels Nin, duia sempre un anell de plata amb l’escut dels Nin, i havia col.laborat amb la Fundació Apel.les Fenosa en la recerca sobre la història del Portal del Pardo. Va ajudar econòmicament a la restauració de la gàrgola de la Torre Medieval de la casa, que havia estat propietat de la família Nin des del 1518.
La mostra “El Vendrell , l’època daurada” recordarà figures de la vàlua de Pau Casals, Apel.les Fenosa, Àngel Guimerà i Andreu Nin i els valors associats als personatges com la creativitat, la internacionalitat, i el compromís amb la societat del seu temps. Personatges vinculats al Baix Penedès que cal rescatar de la memòria com a referents positius.
Cal destacar que Juste de Nin va donar vida al popular personatge de la Norma, símbol de la primera campanya de normalització lingüística de la Generalitat El català, cosa de tots, que es va presentar el 1992, amb textos de Tísner.

dimarts, 26 de maig del 2020

La Via Augusta


La Via Augusta és coneguda per ser l’eix vertebrador que comunicava, en sentit nord-sud, la capital de l’imperi romà amb Gades (l’actual Cadis), el punt més septentrional de la península Ibèrica. Aquesta via de comunicació, rep el seu nom de l’emperador August qui va manar reestructurar-la i ampliar-la, però no construir-la. L’emperador va dur a terme una sèrie de reconstruccions i ampliacions d’una via ja existent i que, segons les fonts antigues, rebia el nom de Via Heraclea, en record al camí que l’heroi Hèracles havia fet després de capturar els bous del gegant Gerió.

El que es van trobar els romans en l’arribar a la Península Ibèrica l’any 218, fou l’existència d’una xarxa viària que aprofitava majoritàriament els elements naturals existents, com valls de muntanyes, cursos fluvials o vessants de muntanyes. En territori català, la Via Augusta s’estenia des dels Pirineus fins a Dertosa (actualment Tortosa), utilitzant l’espai que es crea entre dues serralades paral·leles, la Litoral i la Prelitoral, el que coneixem com a Depressió Prelitoral, per crear una via de comunicació que permetés, a més, la comunicació cap a l’interior a través dels elements naturals abans esmentats.

Mapa de la xarxa de camins en època romana
Font: Miquel Vives i Tort

La Via Augusta, construïda per soldats romans, originalment amb una finalitat estratègica i militar, anà prenent paulatinament un paper important, també des de l’àmbit comercial, administratiu o fiscal, i la mantingué al llarg dels anys, ja que encara durant l’Edat Mitjana era emprada com a via de comunicació i, en molts casos, esdevingué part del traçat de l’actual N-340.

     Tram de la Via Augusta al seu pas pel Vendrell
Font: Ajuntament del Vendrell
El tram amb el què comptem al nostre municipi no era el d’una gran via empedrada, ja que aquestes, normalment, es limitaven a l’entrada de les grans ciutats o a llocs on el desnivell o la humitat ho feien necessari. El més freqüent era que la superfície de la via estigués composta de grava, que s’empiconava amb rodets de pedra o troncs de fusta estirats per homes o animals per sobre de la calçada, per aconseguir una superfície compacta i uniforme.

Si anem a les fonts antigues, trobem que l’arquitecte i enginyer, Vitruvi, ens explica que després de projectar una via, era necessari cavar una trinxera. Aquesta havia de comptar amb una amplada d’entre cinc i set metres i una profunditat aproximada d’un metre, dividit en capes que són, per ordre d’inferior a superior, les següents:

  • statumen. Capa de grans pedres. En alguns indrets n'hi havia prou amb anar col·locant pedra esmicolada, disposada en capes, encara que en els terrenys massa tous calia posar a cada costat una filera de troncs perquè quedés subjecte al seu lloc.
  • rudus. Era una capa de pedres més petites, còdols.
  • nucleus. Consistia en una barreja de morter amb restes ceràmiques.
  • summum dorsum, o pavimentum és la part superior per on es circulava. Aquesta part podia ser de grava (el més habitual) o bé de lloses planes.
Il·lustració amb les capes d'una calçada.
Font: artifexbalear.org

A més, les calçades romanes acostumaven a tenir un pendent cap al costat perquè l’aigua de la pluja no es quedés entollada a la superfície. Aquest pendent acabava en una rasa (fossa) per on s’evacuava l’aigua.

Actualment, podem observar la traça del camí perfectament des del Pont de França i el carrer de la Cristina Baixa fins a arribar al Camí Ral. Allà, recentment, es va desfigurar i destruir el camí amb la creació dels Bulevards, però, passats aquests, es torna a reprendre i és on les marques d’empedrat al terra i del mil·liari són més impactants. Comença aquí una ruta de quasi 2 quilòmetres a través del que es considera una de les traces més ben conservades de l’antiga Via Augusta.

dijous, 14 de maig del 2020

#LaCapitalaCasa. La Casa nadiua de Pau Casals


La Casa nadiua de Pau Casals està situada al carrer de Santa Anna, número 4 del Vendrell. És un edifici alt, estret, de planta baixa i dos pisos, amb un petit balcó per planta que dóna a la façana. Aquesta casa és d’una ingenuïtat simpàtica. Una escala arran de la porta estreta de l’entrada, rematada per un reixat amb la data de 1855, condueix als dos pisos que la família Casals ocupava: el primer era on el pare feia les classes i on feien vida, i el segon, que no tenia més de dues habitacions, on dormien. Dalt de tot, unes petites golfes i un colomar sota teulada. Aquests espais acostumaven a tenir dues funcions: per un costat, servien per conservar diversos productes necessaris per a l’alimentació de la família, i d’altre, de magatzem de mobles i estris que ja no s’utilitzaven.

La Casa nadiua de Pau Casals abans de 1927.
Fons: Fundació Pau Casals

PARES
Carles Casals i Riba (Barcelona, 1852 - Bonastre, 1908) havia nascut a la vila de Sants. Dotat d’un talent natural per a la música, rebé les primeres lliçons de la seva tieta Antònia, que tocava el piano; però aviat se li buscà un professor de certa anomenada.

Pere Simó Vilella, conegut com “Peret Barber” tocava la guitarra i feia de barber al Vendrell. Ell fou qui va comunicar a Carles Casals que l’orgue barroc de l’església necessitava ser reparat. Amb aquesta voluntat, Carles Casals va arribar al Vendrell. L’organista de la vila, Fernando Rubió, havia mort el 1872 i Carles Casals en fou el successor.

En aquella època, l’església tenia molta importància en la vida dels pobles; totes les festes s’hi celebraven amb gran solemnitat. L’orgue i el cor de l’església contribuïen a donar-hi relleu.

L’organista havia d’exercir de mestre d’orgue de la parròquia, de director de l’orquestra i de mestre de música i nota, i havia de tocar l’orgue tots els diumenges, festes i vots de poble. El seu entusiasme per la música era tal que va aconseguir transmetre’l a la comunitat i causà gran influència en el desenvolupament de la vida artística del Vendrell.

Carles Casals tenia un quintet musical format per Evaristo Julivert Calbó, Pere Simó Vilella (Peret Barber), Gil Boixadós i Joanet Vidal Socias. Per guanyar-se la vida, també tocava el piano a les societats Casino Circo i al Círculo Moral- Instructivo. Va regentar un cafè al carrer del Sol -actual carrer dels cafès- entre 1879 i 1881, segons consta en el llibre de contribucions industrials a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès.

Segons la biografia d’Albert E. Kahn,  Pau Casals deia que el seu pare “a casa tenia un taller, una habitació que mantenia rigorosament tancada, dins la qual acostumava a passar moltes hores. Construïa tota mena  d’objectes amb fusta i altres materials. Era un veritable artesà. Una vegada em va fer una bicicleta. També va construir un rellotge de fusta; encara el guardo a la casa de Sant Salvador [...]. Era molt pulcre treballant, un perfeccionista, i era també un home molt pacient; patia d’asma i mai no vaig sentir-lo queixar-se”.

Pilar Úrsula Defilló i Amiguet (Mayagüez, Puerto Rico, 1853 - el Vendrell, 1931) era la setena filla de la familia Defilló. La mare, Raimunda Amiguet Ferrer (el Vendrell, 1816 - el Vendrell, 1871), era filla del mestre de primeres lletres Josep Amiguet i d’Agnès Ferrer, ambdós de l’Arboç.

Raimunda és casà el 1836 amb Josep Defilló Tusquellas, rellotger de professió, nascut a Barcelona. El matrimoni marxà primer a Cuba i retornarà a Catalunya al cap de poc temps. Cap al 1848, aproximadament, marxà cap Amèrica el matrimoni amb cinc fills; aquesta vegada s’instal·laren a la ciutat de Mayagüez, Puerto Rico. Allí van establir un negoci de rellotgeria i una merceria; a més, eren propietaris de terres i d’un habitatge. Josep Defilló morí el 1859 a Mayagüez. Uns anys més tard, Raimunda Amiguet i els seus dos fills petits, Pilar i Fernando, tornaren a Catalunya i s’instal·laren al Vendrell, a casa de la seva germana Francisca Amiguet, estanquera, que vivia a la plaça Vella, número 7.

Pilar va estudiar a les Escolàpies i va començar a rebre lliçons de piano del jove organista de l’església. Carles i Pilar es van casar el 16 de juliol de 1874 a la parròquia de Santa Maria de Sants (Barcelona), i van llogar la casa del carrer de Santa Anna, 4, per anar-hi a viure.

En aquesta casa van néixer els tres primers fills de la família, dels quals només sobrevisqué en Pau. El matrimoni va viure en altres cases del Vendrell i el 1889 marxaven a viure a Barcelona. Carles i Pilar van tenir onze fills, dels quals només en sobrevisqueren tres.
Pilar Defilló Amiguet
Fons: Fundació Pau Casals
Carles Casals i Riba
Fons: Fundació Pau Casals










HOMENATGE DE 1927
La casa ha estat protagonista en diverses ocasions al llarg de la història. Una de les vegades que va comptar amb la presència de Pau Casals va ser el 10 de juliol de 1927, quan els músics de l’Orquestra Pau Casals van organitzar un homenatge, juntament amb l’Ajuntament, amb tot un seguit d’actes a la vila.

A més de ser designat fill predilecte del Vendrell, Pau Casals va destapar la placa commemorativa que s’havia col·locat a la façana de la casa del carrer de Santa Anna, on hi ha escrit:

Casa nadiua de Pau Casals
glòria del món musical
                                               Homenatge de Catalunya: Any 1927

Pau Casals destapant la placa
Fons: Fundació Pau Casals

 Pau Casals estava constantment informat de tot el que s’estava preparant per a l’homenatge, com es dedueix d’aquesta carta que Joaquim Pena, secretari del Patronat de l’orquestra, va enviar a Pau Casals, que es trobava a París, el 28 de juny 1927

“Molt estimat amic, res de particular hi ha hagut des de que és fora, llevat de l’organització de l’homenatge que segueixo activament. La làpida de la seva casa i del carrer estaran totes a punt, la primera dibuixada per en Junyent. L’enquadernació de l’àlbum avança també i faran els possibles per tenir-lo aquell dia, encara que no és segur. El tren especial està ja concedit i del dinar se n’encarrega el Ritz d’aquí, únic que s’ha vist amb pit de fer-ho, després de múltiples negociacions amb altres. El concert imposen que sigui al Tívoli, tant l’Ajuntament com la Junta de l’Exposició. Diumenge que ve tornarem al Vendrell per acabar de lligar bé tots els caps.
És qüestió de que vagi pensant en el programa, que’ns demanen també amb insistència [...].

Davant la casa, la coral de La Lira, dirigida per Joan Ivern, va interpretar dues cançons: Maig i Juny, amb lletra d'Apel·les Mestre i música de Pau Casals, que formen part dels Mesos que Casals va compondre per a la societat coral La Lira.

A la tarda, ja a dins de la sala del Tívoli, abans de començar el concert, Pau Casals, molt emocionat, es va aixecar a parlar.

“Us volia parlar, sobretot, del meu pare i del meu poble. Carner ho acaba de fer meravellosament i per tant no hi insistiré. Aquest homenatge no em correspon, no el considero per a mi sol.
Carner, com Vidal Salvó, al cantar les glòries del Penedès i la influència d’ell sobre els seus fills, ha dit implícitament a qui dec les qualitats que pugui tenir. S’ha d’afegir a aquesta influència d’aquesta bella terra la que vaig rebre dels que foren els meus mestres i de les persones que em van aconsellar en els meus primers passos i especialment de la meva mare, que va ser la primera que va endevinar el que el seu fill podia ser.
Va ser ella, la meva bondadosa mare, qui em va portar a Barcelona a l’escena musical on vaig tenir els primers mestres, després de la meva mare.
Després em va portar a Madrid, on, gràcies al gran cor del comte Morphy, secretari de la reina M. Cristina, vaig obtenir el recolzament de S.M. per ampliar els meus estudis.
A tot això i al meu poble dec la formació de la meva ànima. Si després del que he dit, queda alguna part de l’homenatge per a mi, us dono per ell les gràcies”.
  
El 1939, a l’acabament de la Guerra Civil espanyola, el paleta Josep Fortuny i el marbrista Jaume Prats, quan es van assabentar que eren prohibits els rètols en català, van pensar que aquesta placa podria ésser objecte de repressió; la van treure i la van gravar en castellà a l’anvers, i la van tornar a col·locar. Així, amb aquesta bona idea, la placa es va salvar, i després de la dictadura de Franco es va restituïr a la posició inicial.


MORT  DE PAU CASALS 1973
El 22 d’octubre de 1973, Pau Casals morí a Puerto Rico i el 23 d’octubre s’iniciaven els contactes entre diferents entitats i la parròquia per tal de retre homenatge al Mestre.
 
Membres de l'Associació Musical Pau Casals, any 1992. D'esquerra a dreta: Lluís Martorell, Albert Pàmies, Salvador Mañé, Amador Mercader, Josep Esteve i Jordi Carbonell.
Fons: Associació Musical Pau Casals

L’Associació Musical Pau Casals demanà permís a les autoritats del moment i es posà en contacte amb la família Casals a Sant Salvador. Quatre dies més tard, el Vendrell celebra una missa funeral al temple parroquial.

Immediatament la societat vendrellenca es mobilitzà per retre-li homenatge. Un grup de joves va decidir abandonar les classes de l’Institut i van anar fins a cal Casals per mirar d’organitzar alguna  mena d’acte de reconeixement. Van decidir portar-hi espelmes i flors, que van anar a demanar per les cases que tenien jardí. D’altres persones “grans” del poble havien tingut la mateixa pensada: els joves van coincidir al carrer de Santa Anna, entre altres, amb el Salvador Mañé Turdiu, el Josep Altet i el Jaume Nin, Clavetaire, que va portar una foto de Casals amb una senyera que els veïns van col·locar al costat de la placa coronada per un ram de flors. De mica en mica, la gent anava arribant a fer companyia a aquelles persones que s’hi havien concentrat. La casa es convertí en el punt de concentració dels vilatans i a la porta s’hi col·locà un radiocasset. Dalt del campanar, un equip de música instal·lat per un dels joves reproduïa El cant dels ocells.

L’any 1973, després d’uns anys de negociació entre l’Ajuntament del Vendrell i la familia Rigual, propietària de la casa, es féu efectiva la compra de la casa del carrer Santa Anna.

El 29 de desembre de 1998 es va inaugurar la Casa nadiua de Pau Casals com a museu, el qual conserva l’ambient d’una casa de final del segle XIX d’una família humil. A la planta baixa, es pot seguir tota la infantesa de Pau Casals relacionada amb la vila a través de fotografies i de dos instruments musicals molt significatius que marcaren l’inici de la carrera del Mestre: la carbasseta i la gralla. Una escala arran de la porta estreta de l’entrada condueix als dos pisos que ocupava la família Casals.


















Sabies que... a les parets de la casa hi ha frases dites per Pau Casals?

Una d’elles està situada a la paret del menjador, al primer pis, on hi ha  reproduïda la frase que el Mestre digué a Josep Esteve i Oliva l’any 1966 a Prada, en l’homenatge que els vendrellencs li van oferir quan va complir 90 anys.
“Espero tornar un dia a casa, perquè és allí on vull morir”.

I al terra de les golfes hi ha escrit:

“Potser no tornaré a veure Catalunya. Durant anys vaig creure que la llibertat tornaria a la meva volguda terra abans de la meva mort. Ara ja no n’estic tan segur. Tornarà, això ho sé, i em sento feliç davant d’aquest pensament. Però hi ha la tristesa de pensar que potser jo no viuré per veure-ho”.

divendres, 8 de maig del 2020

Aprenem jugant amb Àngel Guimerà!

Atenció famílies, nens i nenes! Si voleu conèixer una mica més la història d'Àngel Guimerà i el seu gosset, només heu d'entrar en aquest enllaç o veure el vídeo que us deixem a continuació!

I tu? Com t'imagines que seria el Galan? Ensenyeu-vos les vostres propostes a través de les xarxes socials!







Enllaç al conte: https://bit.ly/2YHabQ5


dimecres, 6 de maig del 2020

La Santa Espina pels més menuts!

Us agradaria celebrar el 175è aniversari d'Àngel Guimerà d'una manera molt especial? Voleu crear els vostres propis personatges de "La Santa Espina"?


A partir d'avui podeu llegir o veure aquesta versió de "La Santa Espina" i fer-ne la vostra pròpia versió!

Us hi animeu?





El podeu descarregar en el següent enllaç: https://bit.ly/2YQiFEL.