dimecres, 26 de novembre del 2014

Mestre Oleguer d'Àngel Guimerà arriba al TÀG del Vendrell

Jaume Costa interpreta Mestre Oleguer, 2014.
El proper divendres 28 de novembre 2014, a les 22 h, al Teatre Àngel Guimerà del Vendrell (TÀG), es podrà veure el monòleg Mestre Oleguer, un text apassionant que ens revela el patriotisme d'un dels autors més grans que ha tingut mai Catalunya i fill predilecte del Vendrell: Àngel Guimerà.
Aquesta obra, dirigida i interpretada per Jaume Costa, és una de les poques peces teatrals que parla d'uns fets que van succeir el 1714, en què Mestre Oleguer, un senzill carreter, defensa amb dents i ungles la seva pàtria, desgranant els seus sentiments i la seva vida, transportat per la nostàlgia d'un
temps feliç. La música, creada especialment per a aquest muntatge, és de David Martell, reconegut pianista i compositor de Manresa.
La Vanguardia, 4 de maig de 1890, pàg 7
Aquest monòleg es va representar per primera vegada a Barcelona el dilluns 5 de maig de 1890 al Teatre Català Romea (actual Teatre Romea). El diari La Vanguardia del 4 de maig deia “Mañana a beneficio del eminente autor don Àngel Guimerà: la tragedia Rey y Monjo. Estreno del monólogo del mismo autor, Mestre Olaguer, episodio del sitio de Barcelona por Felipe V desempeñado por el señor Bonaplata”. Un mes més tard, a Reus, el diumenge 8 de juny de 1890, el monòleg es representava al Teatre Fortuny, on es pogué veure juntament amb l’obra Rei i Monjo, segons publicà el Diario de Reus dins de l’apartat “Diversiones públicas”. L’obra va ser interpretada per Teodor Bonaplata, de la Compañía Catalana del Teatre Català Romea. L’estrena del monòleg inèdit havia de comptar amb la presència d’Àngel Guimerà, segons el cartell que anunciava les obres del Teatre Fortuny.
Teatre Fortuny, més d’un segle. Reus : Consorci 
del Teatre Fortuny, 1994 d’Albert Arnavat...[et al.] (Vol. 1).
Més endavant, a Barcelona, al teatre Novedades − Teatre Català, el 12 d’octubre de 1893 la Gran Compañía Dramática Catalana y Castellana la posà de nou en escena amb la interpretació d’Enric Borràs.
El monòleg va ser publicat per primera vegada a la revista Il·lustració Catalana el 15 d’agost de 1890. Posteriorment, la impremta La Renaixensa, on  es publicaren la major part de les obres d’Àngel Guimerà, en va fer més de tretze edicions.






MONÒLEG
Abans d’alçar-se el teló, dos o tres trets seguits: després un de sol.
L’escena representa un carrer de Barcelona del barri de Ribera, tancat per una formidable barricada, a la que es pugui pujar per mitjà de caixes, bótes, sacs  de terra i altra mena d’objectes de què es troba formada. Les cases dels costats estan mig destruïdes pel bombardeig i l’incendi. En l’escena i entre la runa, cadàvers de catalans. Pertot la desolació més completa. És al matí. En alçar-se el teló Mestre Oleguer està enfilat a la barricada i acaba d’engegar el fusell contra els enemics, veient-se encara el canó de l’arma que fumeja. Parla mirant per sobre de la barricada.
[...]


Té: el darrer. En Ramon. És fred que gela!
Ni una tampoc! No puc mirar-lo! El pobre!
Tan graciosot i cor obert! I ara
la seva dona està esperant que torni!...
Ah, que n’heu fet de mal! I sempre, sempre
per lo mateix. Per governar aquí a casa:
per tractar-nos com bens que se’ls degolla!
I en bona fe que ho hem sigut bé massa!
I ell molt més que ningú. Tot s’ho prenia
pel bon costat, i res de mal s’ho creia.
Fins un dia… i de bo que vaig cremar-m’hi.
Un dia que al davant de la botiga
feia cantant amb mos fadrins un carro,
d’aquells de quatre rodes  per la sega.
Gairebé era enllestit, i sols mancava
encerclar a cops de mall l’última roda
que afinava el ribot, mentre que en terra
el cèrcol s’enrogia enmig de brases.
Ell que allavors passava em va emprendre.
-Mestre Oleguer, que Déu vos do bon dia.-
Encaixem amb aquesta, i li pregunto:
-Què hi ha de per allà dalt? – Han vingut lletres.
Diu que ja tenim rei: que ve de França,
i es dirà Felip V.- Felip? La pesta
se l’emporti! Els Felips per Catalunya…
han sigut sempre de la pell del diable!
-Diu, va fer, que és aquest bella persona.
- Ja a Madrid cuitaran a fer-lo perdre.
-I que vindrà a jurar les lleis antigues.
-El jurat trencarà quan allà ho vulguin.
Company: estem perduts si la gent nostra
no fa un va-i-tot: que hi ha segles i segles
que ens volen acabar, i un dia i l’altre;
va de pares a fills que sota terra
furguen en les arrels de Catalunya.
-Mestre Oleguer: sempre ho veieu tot negre.
- No, negre, no: color de sang i fora.-
Se’n va riure en sentir-ho: i vaig quadrar-m’hi…
que el riure aquell al cor no m’hi cabia.
-Va a la mort Catalunya; i sou vosaltres
els que aixequeu el cadafalc per ella.
Vosaltres, els prudents; la gent de l’ordre
que us fa por un fantasma, i sou joguina
dels d’allà i dels d’aquí que mercadegen
amb la hisenda i la sang del nostre poble.-
Vaig agafar-lo per un braç, i amb ira,
sotraguejant-lo tot, que en vaig fer massa,
li vaig dir tant cremat que no m’hi veia:
-Formen l’Espanya,  m’enteneu?, dos pobles.
Hi ha qui diu són germans. Sí, prou: se semblen
com l’aigua al foc, i com la nit al dia.
Volen manar tots dos, i com en ella
no hi caben pas, d’aquí que l’un o l’altre
té d’aplatar el coll fins que li ajupin.
Valencians, mallorquins, i aragonesos
units als catalans fan un sol poble.
Ells tres ja han fet a tots, i sols nosaltres
ans l’orgull castellà no ens volem tòrcer.
El dia que caiguem! … Voleu saber-ho?
Aquí ho teniu: veieu les quatre rodes.
Dintre els cèrcols de ferro hi ha València,
Mallorca i Aragó; voltat de brases,
ja està a punt el grilló de Catalunya.
Vós deixeu-lo posar, i és fet el carro
que tragini pel món de segle en segle
un mort que fa vergonya: nostra raça
vençuda per covarda i per indigna! –
I el mall feixuc giravoltant en l’aire,
saltant-me el cor vaig acabar la feina.
I ell .. no va riure més! I ha dat la vida!
[...]
Ha de semblar que Mestre Oleguer ha mort. En aquest moment la remor dels castellans s’ha de sentir al peu de la barricada. Després del crit de “Viva Felipe V”, Mestre Oleguer s’aixeca rígid caient mort desplomat en victorejar a Catalunya.
¡Viva Felipe V!
A fora, lladres!
Visca la llibertat de Catalunya!
Mentre cau el teló s’han de veure els soldats de Felip V que van traspassant la barricada.
Àngel Guimerà, Obres completes II, Barcelona: Editorial Selecta (1978)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada